Ara és quan faig
retrocedir la meva mirada un any enrere i m'omple un calfred. El mirall del
temps em torna un reflex que no reconec. Una noia espantada, molla i ofegada
recula eternament dirigint-se a un racó inexistent. No està sola, aparentment.
Ella mateixa es fa la cega, s'aparta de les carícies (unes carícies que la
cremen, l’abrasen fins als ossos), s'aparta dels torsos que intenten
protegir-la dels punyals de la incomprensió i de les ments tancades, s’aparta
de l’amor. Es busca i no es troba. Bé, sí que es troba. S’apropa al mirall i em
mira. Però immediatament s’espanta i, acte seguit, torna a fugir. A vegades
està una estona observant-me, llunyana i prudent; però sempre acaba tornant al
punt d’inici.
Espera. Ara sembla
que l’envolta una espècie d’halo de puresa. És molt, molt dèbil, però la noia
emana llum. Sembla que s’aixeca, es mou. Sí. Comença a moure’s, molt
prudentment. S’acosta als cors d’aquelles ànimes que intentaven protegir-la. L’estimen,
ella ho sent (gairebé per primer cop). Quelcom ha canviat.
Efectivament. Hi ha
una espurna estranya que travessa la seva força. L’ambient és blau. Blau
casualitat. Blau esperança. Blau futur. I mira que no és el seu color preferit.
Les dues sabem que és el lila fosc amb un toc grisós, això mai canviarà. Cau
milers de cops més, però s’aixeca. No li fan mal les ferides, sembla que ni les
noti. Sembla que res li importi. Els demés. El futur. El salt i no deixar anar
la llum que l’envolta, cada cop més lluent. Més viva. Cada cop amb més colors. Va
apropant-se a mi. Caient i aixecant-se. La seva mirada ja no és fugitiva, ara.
Em desafia.
Ja ha arribat a mi.
La llum ja no és llum... Són rajos espectaculars de força. Rajos pontarrins,
empordanesos, barcelonins... Rajos internacionals. Rajos brutals. Rajos que l’empenyen
a ser ella. Els seus rajos. La seva força vital m’espanta, en un principi. Però
de sobte reconec el meu reflex en el mirall. Sóc jo. Rasa. Pura. Jo, sense
disfresses, qui sempre havia volgut ser. Qui mai està sola. Sóc jo i només jo.
Jo a punt d’acabar el nostre projecte. Un projecte que mai vaig pensar que
aconseguiria. Però aquí estic, acabant el nostre preuat salt. Arribant a l’altre
costat, a l’infinit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario