Gritos de viento.

ser viento
ese olor a libro nuevo
a vida
a cultura
a rock y a pitillos

ser una voz que grita
que jamás calla
que reivindica y lucha

ser un plano detalle
del humo de un suspiro cegador
y surcar los mares del cielo

ser el mundo
sólo para mejorarlo
para conseguir un paraíso

ser todo lo que se pueda
ser como nadie
ser únicx
ser infinitxs

La màgia per seguir i no caure.

Ara és quan faig retrocedir la meva mirada un any enrere i m'omple un calfred. El mirall del temps em torna un reflex que no reconec. Una noia espantada, molla i ofegada recula eternament dirigint-se a un racó inexistent. No està sola, aparentment. Ella mateixa es fa la cega, s'aparta de les carícies (unes carícies que la cremen, l’abrasen fins als ossos), s'aparta dels torsos que intenten protegir-la dels punyals de la incomprensió i de les ments tancades, s’aparta de l’amor. Es busca i no es troba. Bé, sí que es troba. S’apropa al mirall i em mira. Però immediatament s’espanta i, acte seguit, torna a fugir. A vegades està una estona observant-me, llunyana i prudent; però sempre acaba tornant al punt d’inici.

Espera. Ara sembla que l’envolta una espècie d’halo de puresa. És molt, molt dèbil, però la noia emana llum. Sembla que s’aixeca, es mou. Sí. Comença a moure’s, molt prudentment. S’acosta als cors d’aquelles ànimes que intentaven protegir-la. L’estimen, ella ho sent (gairebé per primer cop). Quelcom ha canviat.

Efectivament. Hi ha una espurna estranya que travessa la seva força. L’ambient és blau. Blau casualitat. Blau esperança. Blau futur. I mira que no és el seu color preferit. Les dues sabem que és el lila fosc amb un toc grisós, això mai canviarà. Cau milers de cops més, però s’aixeca. No li fan mal les ferides, sembla que ni les noti. Sembla que res li importi. Els demés. El futur. El salt i no deixar anar la llum que l’envolta, cada cop més lluent. Més viva. Cada cop amb més colors. Va apropant-se a mi. Caient i aixecant-se. La seva mirada ja no és fugitiva, ara. Em desafia.

Ja ha arribat a mi. La llum ja no és llum... Són rajos espectaculars de força. Rajos pontarrins, empordanesos, barcelonins... Rajos internacionals. Rajos brutals. Rajos que l’empenyen a ser ella. Els seus rajos. La seva força vital m’espanta, en un principi. Però de sobte reconec el meu reflex en el mirall. Sóc jo. Rasa. Pura. Jo, sense disfresses, qui sempre havia volgut ser. Qui mai està sola. Sóc jo i només jo. Jo a punt d’acabar el nostre projecte. Un projecte que mai vaig pensar que aconseguiria. Però aquí estic, acabant el nostre preuat salt. Arribant a l’altre costat, a l’infinit.

:)

Soy una huida de aire, una flor que ansía ser olida y arrancada. Transportarme a la verdad, a la mía y de nadie más. Beber de mis sueños y hacerlos reales. Hechizar mares y provocar eclipses huracanados. Ser luz y ser miedos sin oscuridad. Liberar energía. Ser nubes abiertas, libros de humo. No perderse entre cuatro paredes, ni agujeros, ni pozos. Verdades. Cielos. Lluvias.

Tot torna a començar.

El sabor de la fugida comença a inundar el meu pintallavis. En una setmana ja no hi seré i tot serà nou. La inevitable por i les ganes d'arribar em recorden a aquella frase de Vetusta Morla. "El valor para marcharse, el miedo a llegar." Valor per marxar sempre n'he tingut, però pensava que mai tindria por, jo.

Un nou moment s'alça entre les nostres veus.

Noves mans, nous sentiments,

nous cabells, noves mirades.

Com un au fènix

tot torna a començar.

I és que... "tothom sap que la sospita és la primera forma de fe que existeix".