(Des)equilibri - sonambulisme conscient

Els últims milers d'hores han estat tan frenètics que un embús de paraules ha frenat les línies que m'oxigenen l'ànima. La inèrcia manava sobre els meus músculs, un cervell sobreescalfat sense  cap més capacitat. Sonambulisme conscient.

El vaivé és aigua

i jo, una xarxa. 

Se m'escapen les peçes,

el temps és vent

que tot s'enduu.

Recullo flors, guanys propis

que substitueixen antics refugis.

Els rajos de llum distreuen els meus ulls

d'espelmes d'aromes passats, ja llunyans.

Sí, guanyo.

Guanyo i molt...

Però guanyar equival a perdre.

There's no place like home (o no tenir res allà on començà tot)

A casa no hi queda res més que la sang pròpia i quatre lligams, a cops tan ferms com febles en d'altres. El poc que resta penja d'una fina pluja, tan dèbil com els meus ossos entre els carrers que els han fet créixer.

I ningú ho entén.

El meu amor abatut ni tan sols pot imposar-se a les forces que em xuclen la sang. Ni tan sols puc fer ús de la meva cinquena extremitat sota les fulles dels arbres i plasmar en imatges la bellesa del verd que envolta aquest lloc. Del blau del cel i del turquesa de l'aigua, de la quantitat de marrons que es formen a la tardor i aconsegueixen que adori el taronja, del blanc immaculat del fred de l'hivern. Dels estels que cobreixen la manta nocturna, de la lluna gegant i formosa que em fa udolar cada nit plena.

I ningú ho entén.

Però és clar, ningú mai pregunta.