avançar i fer avançar és incompatible?
llum d'hivern i mantes
i a cau d'orella el silenci
de qui et demana a crits
////
sóc qui rega les plantes
constant, estratega, pacient
analitzant les millores,
corregint els errors
però segueixen morint de set
15/11/17
19/6/17
piedra, mano y cuerpo
una vez más
tiro la piedra
lanzo la mano
me arrastro
y tú, como siempre,
ya habías tirado
la piedra
la mano
el cuerpo
y la vida entera,
mucho antes,
mucho más lejos,
mucho peor
o mejor
o simplemente más,
mucho más que yo
una vez más
reculo
y me callo
tiro la piedra
lanzo la mano
me arrastro
y tú, como siempre,
ya habías tirado
la piedra
la mano
el cuerpo
y la vida entera,
mucho antes,
mucho más lejos,
mucho peor
o mejor
o simplemente más,
mucho más que yo
una vez más
reculo
y me callo
12/6/17
quatre anys
i tot, com un cercle
maleït
malferit,
torna a l'inici
ningú mourà ni un pèl
pels teus orígens
4/6/17
emissió sense recepció
llenç en blanc,
llençol buit
podria arrencar-me tota la pell
sense pressa
cada pulsió de mort a les temples
inadvertida pels ulls
tan bonics quan tens son
tan lluny quan tens por
podrien estar arrencant-me tota la pell
sense pressa
cada crit de súplica arrencant-me la gola
quedaria ofegat pel saber
que tan sols menysprea el pas del temps
quan és més breu
trenes totes i cadascuna de
les portes es confonen amb finestres
laberint de terra ziga-zaga
que té entrada
però no sort-
llençol buit
podria arrencar-me tota la pell
sense pressa
cada pulsió de mort a les temples
inadvertida pels ulls
tan bonics quan tens son
tan lluny quan tens por
podrien estar arrencant-me tota la pell
sense pressa
cada crit de súplica arrencant-me la gola
quedaria ofegat pel saber
que tan sols menysprea el pas del temps
quan és més breu
trenes totes i cadascuna de
les portes es confonen amb finestres
laberint de terra ziga-zaga
que té entrada
però no sort-
3/5/17
quan anar-se'n vol dir "deslligams" // provocar la indiferència
quan la decisió prengué forma
i aquell impuls submergit en un anhel
esdevingué aquella realitat
en realitat inesperada
un esclat
un cop de mans
el ball cessí
i les llums s'obriren
un mar de cossos adormits
i mirades ben despertes
davant la meva presència
mentre jo avançava cap al desig
i aquell impuls submergit en un anhel
esdevingué aquella realitat
en realitat inesperada
un esclat
un cop de mans
el ball cessí
i les llums s'obriren
un mar de cossos adormits
i mirades ben despertes
davant la meva presència
mentre jo avançava cap al desig
26/4/17
tiempo
Yo no sé si desear el silencio y apreciarlo lejos de la dura losa que pesaba, arañaba y ahogaba tanto sobre mis hombros y mi nuca antaño, sangrándome los omoplatos por los golpes, la tráquea aflorando por la garganta para respirar; tiene algo que ver con crecer y hacerse mayor. Lo único que yo sé es la consciencia que va posándose en mis sienes, como los años sobre mi piel. Consciencia de una misma y de sus propias carencias. O virtudes. Consciencia de la introversión, del no-control sobre las emociones y el cuerpo. Sobre esas necesidades que aparecen sin reglas ni patrones, así de repente, tras dos días o después de largas semanas, para quedarse el mismo tiempo impredecible. Soy tan introvertida como una planta a la que ir transplantando para que no se muera. A veces hay que regarme mucho, otras necesito que el agua esté bien lejos de mí. Solo necesito tiempo. Tiempo, siempre.
6/4/17
en realidad jamás he sabido escribir
delirante efluvio de palabras
desnitizándose en la etereidad
o cómo querer decir mucho
sin decir absolutamente nada
las palabras se me escapan como las personas
no hay metáfora posible para definir mi estupidez
desnitizándose en la etereidad
o cómo querer decir mucho
sin decir absolutamente nada
las palabras se me escapan como las personas
no hay metáfora posible para definir mi estupidez
6/3/17
la conmemoración del error - número 22 (víspera)
se acerca el momento un año más y,
con él, toda esa verdad sobrevolándome
y una nueva certeza
de cuya previsión
mi confianza ciega
y mi ego desmesurado
me habían privado
que aunque el olfato te traicione
no se puede amar lo que está podrido
aprender a ocultar la enfermedad que aflora
es lo que toca, ahora
dejar que el agua entre
por todos mis agujeros
que el agua se torne ácido
una noche de luna fría
con él, toda esa verdad sobrevolándome
y una nueva certeza
de cuya previsión
mi confianza ciega
y mi ego desmesurado
me habían privado
que aunque el olfato te traicione
no se puede amar lo que está podrido
aprender a ocultar la enfermedad que aflora
es lo que toca, ahora
dejar que el agua entre
por todos mis agujeros
que el agua se torne ácido
una noche de luna fría
21/2/17
el temps m'ha cosit els llavis
La faldilla groga
____la que m'aferma el pas,
el jersei rosa
____la que em fa bonica,
els meus guants verds i grisos
____els protectors del gel,
la meva brusa blanca
____la marca de seny i amor,
i els meus mitjons vermells
____els defensors del món;
les meves peces de roba preferides
s'han descolorit.
Aquest efecte curiós de la rentadora,
que pot unir-nos per a saturar-nos
o barrejar-nos fins a perdre el to.
Tot deixant aquell mitjó
mig descosit
etern solitari.
Només calen uns centrifugats
per perdre les costures.
Ara és el mateix temps,
el que desgasta la roba,
el que desfà els lligams,
que m'ha cosit els llavis.
I un pit-globus
i l'agorafòbia
i uns ulls-boira
i la clastrofòbia
i unes mans trèmoles
i uns peus en contra-direcció.
____la que m'aferma el pas,
el jersei rosa
____la que em fa bonica,
els meus guants verds i grisos
____els protectors del gel,
la meva brusa blanca
____la marca de seny i amor,
i els meus mitjons vermells
____els defensors del món;
les meves peces de roba preferides
s'han descolorit.
Aquest efecte curiós de la rentadora,
que pot unir-nos per a saturar-nos
o barrejar-nos fins a perdre el to.
Tot deixant aquell mitjó
mig descosit
etern solitari.
Només calen uns centrifugats
per perdre les costures.
Ara és el mateix temps,
el que desgasta la roba,
el que desfà els lligams,
que m'ha cosit els llavis.
I un pit-globus
i l'agorafòbia
i uns ulls-boira
i la clastrofòbia
i unes mans trèmoles
i uns peus en contra-direcció.
6/2/17
a-dioses
Todo el mundo dice que no se le dan bien las despedidas. Yo pensaba que compartía esta afirmación hasta que me choqué con su absurdez. No se te puede dar mal o bien una despedida, eres más o menos egoísta o más o menos graciosillx. El otro día descubrí que sí se me dan bien las despedidas. Y es que despedirse no consiste en no estar triste o decir las palabras adecuadas o llorar o intentar que la otra persona se entere de lo que tú sientes. Despedirse trata de hacer olvidar a esa persona que se está yendo, despedirse consiste en sonreír y dar un abrazo, transimir confianza e huir de los dramas. Despedirse es ofrecer una manta al viajero norteño, entregar una cantimplora con agua a la que huye al desierto. Despedirse no va de quienes que se quedan, va de hacer felices a quienes se van.
Y ya si eso, de camino a casa, perder un poco de sal.
2/1/17
La lluita
Feréstega la meva sang
repica els límits.
Tot el cos batega.
La misma guerra de siempre
ha hundido tan profundas trincheras...
vacua tierra de nadie
cosida en mis adentros.
Saber incorrecto el bombear de mi sangre,
comprender la errónea lengua del sentir,
incapacidad de imponer la realidad.
Hay una burbuja que crece y crece
y crece y cada vez es más grande
más grande y más tangible
más tangible pero es de agua
y mis dedos no pueden
atraparla
- controlarla.
La verdad queda hundida bajo el llanto desesperado
de una mirada que ha perdido la visión.
El prefix BI, sempre present,
aquesta vegada amb laterals;
un pèndol que oscil·la
sense patró ni alternativa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)