La fragilitat dels lligams,

que si no es cuiden, s'arronsen

o es trenquen.

I les ganes afamades, com sempre,

els cuiden i els anusen un cop més.

Però tothom sospita

que si d'un fil els dos extrems

un és absurd i l'altre resta adormit,

no hi ha nus que valgui.

I així estem.

Cavant tot hi haver tocat fons.

Com sempre.

Hi ha professors que remouen ànimes amb una simple

frase. Paraules justes en el moment exacte. La fragilitat
dels lligams quan a força d'apropar-m'hi s'allunya o em
fuig. I perdo. Com sempre. Perdo tot i no estar mai sola.

Libèl·lula

La paraula

libèl·lula

és lila i és lenta.

El so d'una cafetera

amb gust de vent.

Libèl·lula,

una cinta vermella

balla sota el sol,

un nocturn de Chopin.

I llavors la

libèl·lula

és un cop puny,

prepotent pedanteria

que pas s'obre

entre els plecs

de la suau llefiscositat

d'una manta fleuma,

d'un cargol que

arrossega tots els anys

i totes les penes.
Ai, efímera
libèl·lula,
com aquell bemoll
camuflat de sostingut,
tant mi-fa
que si-do,
com les dosis
de la paraula
li bèl lu la,
que són quatre.
Com quatre són
els components
que complementen
el color d'aquestes
nou lletres aspres
i lleugeres com
fum dins les venes;
com quatre són
les peces o
les quatre llavors
que pigmenten
la paraula
libèl·lula.