Mal Alt -ia MNTL

La força s'esgota...

i si el got s'acaba buidant

mai podrà esdevenir fruita;

suc de matí ataronjat

i torrades verdoses.

Sentir dista tant d'entendre...

No hi ha certesa més buida

que les pròpies neurones.

Raó inexistent,

si la pell té fred

dins del foc.

Tal vegada fóra bona idea

penetrar en vida a les flames.

No hi ets

No suporto sentir-te tan lluny.

Tan lluny

com que no hi ha res més,

com que la boira s’ha escampat

i només hi ha un desert al voltant.

Un desert que no pertany 

ni a la teva vida antiga

ni a la teva vida nova,

no pertany als nous records

que cuses ben prop

de la meva paret verda.

Tan lluny

com que ja ni la tinta

estreny el lligam.

La meva bata és un panda,

però no és prou petit

com per refugiar-me.

I jo jec sola

vora la meva paret verda

(on reposes, també, repetida),

i no sé què pesa més

si l’enuig,

l’enyorança

o el saber la resposta.

Saber-me feble

sens l'àcid.

La certesa

Hi ha una cançó que em fa por
de tant que s'adiu al meu batec,
de tant que vincula
la meva sort en la teva calor
i explica el meu cervell:
engranatge interior,
i cap a dins,
ben endins,
i sempre
més enllà
del fons
del pou.
Allà on no pugui veure'm
i així no pensar-me.
Allà on resideix l'ego
que creix cap a l'isme
que tot s'ho cruspeix.
Em fa tanta por la cançó...
com amor em provoca la veu
que l'entona des de l'ànima,
des d'aquell seu cervell:
engranatge interior,
i cap a dins,
ben endins,
i sempre
més enllà
del fons
del pou.