piedra, mano y cuerpo

una vez más
tiro la piedra
lanzo la mano
me arrastro

y tú, como siempre,
ya habías tirado
la piedra
la mano
el cuerpo
y la vida entera,
mucho antes,
mucho más lejos,
mucho peor
o mejor
o simplemente más,
mucho más que yo

una vez más
reculo

y me callo

quatre anys

i tot, com un cercle

maleït

malferit,

torna a l'inici

ningú mourà ni un pèl

pels teus orígens

emissió sense recepció

llenç en blanc,
llençol buit

podria arrencar-me tota la pell
sense pressa
cada pulsió de mort a les temples
inadvertida pels ulls
tan bonics quan tens son
tan lluny quan tens por

podrien estar arrencant-me tota la pell
sense pressa
cada crit de súplica arrencant-me la gola
quedaria ofegat pel saber
            que tan sols menysprea el pas del temps
            quan és més breu

trenes totes i cadascuna de
les portes es confonen amb finestres
laberint de terra ziga-zaga
que té entrada
però no sort-