No es pot esperar res de ningú.
No es pot regalar res a ningú.
No es pot deixar res a ningú.
No es pot demanar res a ningú.
No es pot obrir l'ànima a ningú.
No es pot deixar el cor en sang viva.
No es pot.
I jo, absurda, em deixo caure als vostres braços per una dolça mirada en el moment oportú. I jo, absurda perquè sé del cert que no hi ha benefici en la dependència, em desplomo. Deixo anar el meu pes, tranquil·la i confiada. I no paro de caure mai.
I de cop, el cop.
No hi ha fortes que, per bones, ajudin dèbils.
Només hi ha fluixes, que per imbècils, segueixen sostenint les grans roques.
El meu esguard, en espera, sota el sol i el fum que exhala la pell.
La sang regalima fins l'aixella,
però no m'aturo.
M'ofego.
M'ofegueu.
