El paso del tiempo me atrapa.
Hay una lanza de un metal finísimo
que me atraviesa los puntos clave
de un solo tirón. Zas, cuerpo sólido
agrietado y roto. Muro débil.
El paso del tiempo es una lanza
de un metal finísimo y brillante.
Una arma bellísima y ancestral,
reluciente, fría, afilada, letal.
Zas, me rompo
y me doblego.
Me recojo en mi dolor
y me agarro a la lanza;
y, del ardor, al metal
adherida queda mi piel.
La arena se va y la ley de vida
algún día va a dejar de amenazarme.
Mis manos sin tacto no podrán detenerla.
El paso del tiempo es una losa
que he ignorado durante mis
veinticuatro y pico vueltas al sol,
que no comprendía y que no era ajena,
que la cargamos todes desde la concepción.
Es el único destino que existe,
la única magia tangible y oscura,
para la cual jamás nada ni nadie
va a estar mínimamente preparade.
22/1/20
me hace falta leer más
me hace falta leer más
y dejar de silenciarme
con la música a tope
retumbándome por el cerebro
intentando reventarme el cráneo
la música a tope invadiendo
los recovecos de un cerebro
demasiado lleno para ser funcional
tengo tanto dentro
mi cuerpo es un embudo
-
y me sigo gritando
hasta dejarme inerte
ameba sin talento
sin ganas y sobretodo
sin nada que decir
y dejar de silenciarme
con la música a tope
retumbándome por el cerebro
intentando reventarme el cráneo
la música a tope invadiendo
los recovecos de un cerebro
demasiado lleno para ser funcional
tengo tanto dentro
mi cuerpo es un embudo
-
y me sigo gritando
hasta dejarme inerte
ameba sin talento
sin ganas y sobretodo
sin nada que decir
7/1/20
Record
A vegades penso en tu,
i mira que gairebé
ni ens coneixem.
I no sé si es el temps,
la meva imaginació
o el record adulterat,
pero tinc curiositat
de com hauria estat...
No sé, provar-te.
O ni tan sols això,
conèixer-te
més enllà de quatre cançons,
un parell de festes
i les xarxes socials,
sempre enredant
i fent-nos absents.
A vegades penso en tu
i m’agradaria fins hi tot dir-t’ho,
ara que sóc lliure i feliç
amb algú que m’animaria
a provar-te o conèixer-te,
o fins i tot ambdues,
si ens vingués de gust.
i mira que gairebé
ni ens coneixem.
I no sé si es el temps,
la meva imaginació
o el record adulterat,
pero tinc curiositat
de com hauria estat...
No sé, provar-te.
O ni tan sols això,
conèixer-te
més enllà de quatre cançons,
un parell de festes
i les xarxes socials,
sempre enredant
i fent-nos absents.
A vegades penso en tu
i m’agradaria fins hi tot dir-t’ho,
ara que sóc lliure i feliç
amb algú que m’animaria
a provar-te o conèixer-te,
o fins i tot ambdues,
si ens vingués de gust.
6/1/20
fer les paus amb les ferides
“fer les paus amb les ferides”
acabo de llegir-ho
i me n’he adonat:
ja no en queden,
de velles ferides
cicatrius, potser,
encara calentes;
cicatrius que, gatuna,
llepo sense treva
he après a anar sanant
he après els meus temps
he après a nedar-me
però sobretot
tinc clares les prioritats
tant és qui et necessiti:
les ferides, si queden obertes,
no et deixen funcionar
primer l’oxigen propi
i després a les criatures,
com als avions
i jo he fet les paus amb les ferides
tot deixant pell a nous dolors
acabo de llegir-ho
i me n’he adonat:
ja no en queden,
de velles ferides
cicatrius, potser,
encara calentes;
cicatrius que, gatuna,
llepo sense treva
he après a anar sanant
he après els meus temps
he après a nedar-me
però sobretot
tinc clares les prioritats
tant és qui et necessiti:
les ferides, si queden obertes,
no et deixen funcionar
primer l’oxigen propi
i després a les criatures,
com als avions
i jo he fet les paus amb les ferides
tot deixant pell a nous dolors
2/1/20
la primera del año
2 de enero
primera ansiedad del año
me pongo a amaia
y me doy una ducha
para que lo arrastren todo
y en mi cuerpo quede nada
liso de pecas y pelos
llanura curva
qué poco le cuesta a mi cabeza
llenarme de moratones
primera ansiedad del año
me pongo a amaia
y me doy una ducha
para que lo arrastren todo
y en mi cuerpo quede nada
liso de pecas y pelos
llanura curva
qué poco le cuesta a mi cabeza
llenarme de moratones
Suscribirse a:
Entradas (Atom)