28/8/16

fantasma

la mateixa cançó es repeteix
des de l'insonor del líquid
fins la tardor ja propera

agressora i víctima
ferida i punyal

com combatre allò inevitable
es filtra per cada nervi tremolós
tot i saber de la seva inexistència
els sentits ben confosos

com combatre quelcom irreal
quan cap esforç evita sentir-ho

·

l'oxigen
preuat plaer que em privo

La traducción de swim como imperativo de la segunda persona del singular

Me ha picado un mosquito. Quizás si no rascara no aparecería herida. Puede incluso que mi piel ni se inmutara. Es posible hasta que haya imaginado ese bicho posándose sutilmente en mi hombre a chuparme la sangre.

When there's nothing to give, well, how can we ask for more?

El vacío de no poder dar mutando a la ausencia de ofrenda.



I can't fight this kind of (my own) battles.

19/8/16

Egoísmo

¿Cuantas veces ha sido la última vez que pecaba por lo mismo?

No hay problema
sin neuronas carcomidas
ni fragilidad inherente
ni ausencia de yo
ni respeto propio
ni auto-misericordia.

No hay problema
siempre lejos.

No hay problema
sin esperas.

No hay problema
si tomando consciencia
eliminas sus raíces.

Pero lo hay.


8/8/16

Mi estómago

Un niño muerto decora la calzada oxidada,
pétalos de margarita desmenuzados de ansia
y esa vaca exprimida, perdida y coja.
El hedor que se percibe cuando no se respira.
Un arpón bien hundido en una tripa vacía.
Movimiento hacia arriba, hacer temblar la jaula
para poder morder ni que sea el agua y a esperar
que los recios tornillos dejen de anudarse en la sien.

6/8/16

petita

tremolor inhòspita

els engranatges estan més corcats
del que la consciencia contemplava

tot ha près sentit
mes a mi se m'escapa
la solució és aire
intangible, invisible,
inaudible

el silenci és una llosa
i jo un llast

2/8/16

Istiu

Jo, que havia agafat embranzida, baixava corrents entre els arbres. Jo, que per primer cop assaboria les espurnes del que és ser jo, ésser per a mi i no per a les altres persones (per novetat estàtiques, permanents). Jo era un vent, una bola de neu gegant desmantellant un pic, avall i avall, i més avall, rodolant veloç cap al mar.

I, de cop, un penya-segat.

Però jo seguia corrent. Jo volia ser vent. Jo era vent i feia el que volia. Corria i corria, i et tenia de la mà i m'acariciaves l'esquena, i volia ser això, i volia ser allò altre, i el somriure, i mirar-me al mirall, i el teu somriure, i una nova cova, i que m'agradi el taronja, i la vostra felicitat, i el blau, i que no hi hagi colors tòxics, i Manel, i més animals, i que em vinguin idees, i que brollin les fonts, i que la platja ja no em faci fàstic. I sentir l'olor del mar i que la calor ja no sigui un problema.

Però ja no hi havia arbres al voltant. I ja no escrivíem juntes i jo havia seguit ràpida corrent amb massa ímpetu com per poder recular al penya-segat. Havia corregut tant que ja no hi havia ni mar ni roques ni superficie on caure. Flotava en la no-gravetat de l'espai al que havia anat a parar per aquella abrivada, sense temps ni materia palpables des de la meva ignorància. I no me'n recordava, però a l'espai no hi ha oxigen.

1/8/16

Eso que pasa cuando nadie mira y yo siempre escuchando música

El silencio es una lengua anfibia. Recorre todo mi cuerpo, se adhiere a mis poros, ventosas sedientas. Su viscosidad tapia mis túneles y aprisiona el oxígeno que me hace fluir, el agua marina que de mi saliva teje versos.

El silencio es una losa amarrada a mi nuca desnuda. Disminuyo a un ojalá, a un querer que ya no es ni presente de indicativo, que de tan subjuntivo ha pasado a ser una lejanía. Ciencia-ficción. Fantasía.

El silencio es eso que resta tras el abrir los ojos y escuchar que el vendaval nunca ha estado ahí. No ser el centro del mundo no es el problema, el problema es sujetar, ser todos los límites y, por detrás, el gran vacío.

El silencio es un miedo enorme.