La doble herència

Tinc totes les lluites
fent-me traca dins
tota, tota l’estona.
No descansen,
s’ennueguen
i es fan nusos
amb la meva gola
i el meu esternón.
Tota la ràbia que crema
s’impulsa volcànicament
cap a la boca,
els ulls i les orelles.

Potser és per això
que l’havia oblidada.
La lluita més gran,
el nus més fort;
aquell que, de tan tens,
s’ha fet diminut.
La lluita més gran
perquè és la nostra.
La lluita més gran
perquè és la de casa.
La teva lluita.

L’herència maleïda
que ens impregna a totes
les nascudes amb vagina
del nostre llinatge.
El monstre negre que s’amaga
on s’embrollen totes les lluites
i es fa invisible.
Pero no marxa.
No marxa i segueix amb força
corcant la teva carn.

O potser fou l’altra,
l’herència més pura
del nostre llinatge,
la causant d’amnèsia.
Millor dit ceguesa,
impossibilitat de veure’l
enlluernada per la claror
que totes soles emaneu.

Corren per la nostra sang
ambdues herències:
la certesa de la condemna
i la veritat de la nostra força.
La malaltia que a totes aborda,
però que ens fa cada cop menys mal;
el coratge que ens caracteritza,
cada cop més ample i lliure.

Ets tan forta i valenta, mama, que a vegades oblido que estàs malalta. Que jo també estaré malalta, que les demés també ho estaran. Que la meva cosina estarà malalta. Que la meva neboda estarà malalta. Que la meva filla estarà malalta.

Però ets tan forta i valenta
que m’omple d’orgull.
Saber-nos energia i potència,
saber-nos implacables i invencibles;
saber que les següents
intentarem que ens vegin
com us veiem nosaltres.


I que, sí, tindrem por,

però li plantarem cara.

Tossuda

Tan petitona...
Un farcell de bonys
supurant d’esglai.

La incertesa de veure’s
suspesa en un altre abisme.

Un altre.

Els cicles em tenen ofegada,
baldada davant un camí
que ja no sé com traçar.
La nena segura i clara
creix cap enrere i es desfà
en dubtes i migranyes.
No faig bé la digestió
cap matí i molts migdies.

Però segueixo.
Ben tossuda, com ma mare,
com lunar i ascendent indiquen,
ben tossuda, segueixo.

Els pantalons em cauen
i els cinturons no m'apreten prou;
però segueixo.
Tossudíssima.

L'objectiu és claríssim,
i el camí, tan múltiple
com inexistent, invisible.
I m'és igual Machado.
Si no saps cap on caminar
és impossible crear la senda.

Però segueixo.
Ben tossuda, com ma mare,
com lunar i ascendent indiquen,
ben tossuda, segueixo.

Els nous abismes
no em deixaran de fer por
però la meva essència
tampoc canviarà.

construint-me

em costa molt
deixar entrar a ningú
però quan obro les portes
ho faig de bat a bat
sense temor ni fractures
sense recel ni cautela

ara bé
tan ràpid les obro
com les tanco
sense temor ni fractures
sense recel ni cautela

el més important de mi
sóc i sempre seré jo

"andrea tkiero no mueras" // 21:05 h

He tenido una pesadilla y se me ha adherido en el pecho.
No puedo respirar.
No puedo respirar y te pienso,
protagonista de la pesadilla;
melena oscura y esos ojos
tan cálidos y sinceros.

no sé expresarme

23:00 h

algo se me ha roto
y no sé qué es
pero me siento
otra vez a la deriva

aunque esta vez es diferente
creo, no sé


23:25 h

¿y yo que hago ahora
con este bulto dentro?
¿qué es esto
que pesa y escuece?
losa grávida
arraigada en pecho

no sé respirar
no sé llorar
y es lo único
que necesito

Mecánica inerte

Hay un huequito dentro
de mi caja torácica.

De normal sé ignorarlo,
acallarlo, anestesiarlo
e incluso “controlarlo”.
Pero, en realidad,
se trata de una esponja
que absorbe y acumula;
una membrana finísima
retiene el líquido en muros
llenos de clavos y espinas.
Y la piel retiene
y acumula
y absorbe
y llena
y rebosa
y aprieta
y yo silencio
y se hincha
y yo ignoro
y se agranda
y yo anestesio
y crece,
y sigue creciendo
tanto, tanto,
tanto, que cuando desborda
y los clavos desgarran mi sangre
no siento nada.
Y la nada en la sangre
se expande al cuerpo entero.

Todos los recovecos muertos.

El cuerpo se separa de la mente
y, esta, desaparece del planisferio.

Soy una mecánica inerte
de huesos, músculos y vísceras
que deambula deshabitada.

es inútil un pozo sin agua

podría ponerme a hablar
de lo efímero del tiempo
enrolarme en metáforas vacías
de cómo la vida pasa
y los años esculpen
nuestras pieles con raíces
pero no me interesa
nada de eso me interesa
a mí me interesa este hueco
este nudo que tengo el pecho
estas ganas de todo
que a veces paralizan
esta rabia que me hace
salir a gritar a las calles
esta tristeza profunda
asolando mi generación
de precariedad laboral
y poca consciencia social
a mí me interesa el amor
el que me dan mis amigas
mi compañera y mi familia
el que yo les doy a elles
a mí me interesa la fuerza
que me mueve por dentro
y ojalá más por fuera
pintura de luz, sensores y químicos
me interesa este vacío
que pese a estar desbordado
se siente llanura eterna

aprenderme

des cuidar me
deshilacharme en suspiros
el aliento, por preso, hediento
jabón que no limpia
y agua que reseca
en estómago vacío
y párpados de mapache

pero no des merecer me
aparecer de pronto
mi orden caótico
a poner signos de puntuación
invisibles en mis abismos
y sin darme cuenta
haber aprendido a hacerlo
haber crecido sin quererlo
haber borrado el des
y saberme cuidar
dentro de la espiral