No sóc una persona (no vull ser-ho)

Ja has mirat bé qui sosté el mirall que tant t'adula?
Contempla els marges que defineixen
qui ets, què ets, com estàs feta.
Els clavells ja no existeixen,
què no ho veus?
Potser sempre han estat morts.
Com els anhels d'un món millor,
enfonsats per sempre sota la gebrada.
Seguim caminant altives
esclafant ventres i mirades,
embrutides de misèria,
tacades per la nostra brossa.
Les persones som així
dicòtomes, multiformes,
ambidireccionals i egocèntiques.
Les persones som així, perdem el cap din el melic.
Ens emboliquem amb el dolor quan es nostre,
ens embriaga l'olor de l'èxit quan es propi.
Les persones som així.
Les persones sou així...

...i creeu "llaços" perquè algú algun dia us ho va dir quan, en realitat, no us importa res més enllà dels vostres propis batecs. Què importa si algú a qui estimes és feliç o infeliç mentre tu et rebolques en aquella pena tan teva i que tanta opinió mereix, o en aquell gran èxit que ocupa tota l'atenció vital?

Així sou les persones.
Sou cap enfora, sou per als demés, sou per a l'auditori,
però sempre mirant-vos al mirall.

Sou,

perquè em nego a ser com vosaltres.