Libèl·lula

La paraula

libèl·lula

és lila i és lenta.

El so d'una cafetera

amb gust de vent.

Libèl·lula,

una cinta vermella

balla sota el sol,

un nocturn de Chopin.

I llavors la

libèl·lula

és un cop puny,

prepotent pedanteria

que pas s'obre

entre els plecs

de la suau llefiscositat

d'una manta fleuma,

d'un cargol que

arrossega tots els anys

i totes les penes.
Ai, efímera
libèl·lula,
com aquell bemoll
camuflat de sostingut,
tant mi-fa
que si-do,
com les dosis
de la paraula
li bèl lu la,
que són quatre.
Com quatre són
els components
que complementen
el color d'aquestes
nou lletres aspres
i lleugeres com
fum dins les venes;
com quatre són
les peces o
les quatre llavors
que pigmenten
la paraula
libèl·lula.