. . .

He de començar a assumir ja que les coses boniques els passen als altres, no a mi.

Que les pel·lícules són pel·lícules, per molt que les estudiï no són reals.

Que l'amor és un regal per als més privilegiats.

Que el món és magre, està podrit.

Que no queda res més per a mi que l'ombra dels somnis.

Sempre estaré al darrera. Amagada. L'amiga de. Aquella noia dels cabells estranys, la que gairebé no parlava. La de la mirada fugissera, la del cap baix. Constantment ocultant-me, a la vista de tothom per a que algú em rescati.

("Es como cuando sueñas

que nadie te ve

y sigues dando pistas

por si alguna vez...")