No hi ha motor més enganyós que l'esperança.

I no hi ha veritat més dolorosa quan no pares de caure.
Caure i aixecar-se, caure i aixecar-se, caure i aixecar-se... Constantment.
Les mirades enrere paralitzen, sí,
però a mi ja no em queda alè ni per sospirar.
Tan de bo les paraules fossin més volàtils...
Tan de bo les meves cames sabessin seguir corrent tot i sagnar.
I la por...
La por fa bategar la meva sang i m'esborra la brillantor de les constel·lacions que em donen forma.
La por... Em té tan captivada
i tan sola.
Tan sola,
que podria morir de por.