A casa no hi queda res més que la sang pròpia i quatre lligams, a cops tan ferms com febles en d'altres. El poc que resta penja d'una fina pluja, tan dèbil com els meus ossos entre els carrers que els han fet créixer.
I ningú ho entén.
El meu amor abatut ni tan sols pot imposar-se a les forces que em xuclen la sang. Ni tan sols puc fer ús de la meva cinquena extremitat sota les fulles dels arbres i plasmar en imatges la bellesa del verd que envolta aquest lloc. Del blau del cel i del turquesa de l'aigua, de la quantitat de marrons que es formen a la tardor i aconsegueixen que adori el taronja, del blanc immaculat del fred de l'hivern. Dels estels que cobreixen la manta nocturna, de la lluna gegant i formosa que em fa udolar cada nit plena.
I ningú ho entén.
Però és clar, ningú mai pregunta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario