Els últims milers d'hores han estat tan frenètics que un embús de paraules ha frenat les línies que m'oxigenen l'ànima. La inèrcia manava sobre els meus músculs, un cervell sobreescalfat sense cap més capacitat. Sonambulisme conscient.
El vaivé és aigua
i jo, una xarxa.
Se m'escapen les peçes,
el temps és vent
que tot s'enduu.
Recullo flors, guanys propis
que substitueixen antics refugis.
Els rajos de llum distreuen els meus ulls
d'espelmes d'aromes passats, ja llunyans.
Sí, guanyo.
Guanyo i molt...
Però guanyar equival a perdre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario