Istiu

Jo, que havia agafat embranzida, baixava corrents entre els arbres. Jo, que per primer cop assaboria les espurnes del que és ser jo, ésser per a mi i no per a les altres persones (per novetat estàtiques, permanents). Jo era un vent, una bola de neu gegant desmantellant un pic, avall i avall, i més avall, rodolant veloç cap al mar.

I, de cop, un penya-segat.

Però jo seguia corrent. Jo volia ser vent. Jo era vent i feia el que volia. Corria i corria, i et tenia de la mà i m'acariciaves l'esquena, i volia ser això, i volia ser allò altre, i el somriure, i mirar-me al mirall, i el teu somriure, i una nova cova, i que m'agradi el taronja, i la vostra felicitat, i el blau, i que no hi hagi colors tòxics, i Manel, i més animals, i que em vinguin idees, i que brollin les fonts, i que la platja ja no em faci fàstic. I sentir l'olor del mar i que la calor ja no sigui un problema.

Però ja no hi havia arbres al voltant. I ja no escrivíem juntes i jo havia seguit ràpida corrent amb massa ímpetu com per poder recular al penya-segat. Havia corregut tant que ja no hi havia ni mar ni roques ni superficie on caure. Flotava en la no-gravetat de l'espai al que havia anat a parar per aquella abrivada, sense temps ni materia palpables des de la meva ignorància. I no me'n recordava, però a l'espai no hi ha oxigen.