No suporto sentir-te tan lluny.
Tan lluny
com que no hi ha res més,
com que la boira s’ha escampat
i només hi ha un desert al voltant.
Un desert que no pertany
ni a la teva vida antiga
ni a la teva vida nova,
no pertany als nous records
que cuses ben prop
de la meva paret verda.
Tan lluny
com que ja ni la tinta
estreny el lligam.
La meva bata és un panda,
però no és prou petit
com per refugiar-me.
I jo jec sola
vora la meva paret verda
(on reposes, també, repetida),
i no sé què pesa més
si l’enuig,
l’enyorança
o el saber la resposta.
Saber-me feble
sens l'àcid.
No hay comentarios:
Publicar un comentario