(murmuris a setembre)

s'ha de fer ulls cecs als vents tòxics
m'envolten
corrompen els meus porus
emmetzinen el meu cor
buiden els batecs
i la sang resta incolora
inodora
insípida
vapor de temor
però jo m'hi oposo
jo no vull
no puc
no reposo un sol segon
tan sols inspiro
o més bé conspiro
capturar en una alenada
aquells tactes senzills
els vertaders
els frecs que tinc lluny
però esdevindran propers
tard o d'hora
perquè hi ha pells suaus
que com cabells s'entrellacen
es fan imparables
inseparables

no sé com he arribat a allunyar-me tant
d'allò que volia tan a prop
d'aquelles ànimes que valen la pena
que representen l'evidència
de tot allò que sempre he estat buscant
i ara no sé com fer-m'ho per tornar

(i tan de bo m'hi vulguin, allà...)