Fressa muda

Xiscles de migdiada porpra
per fretura d'esguard.
                         (Aquella manca inefable
                                                   inculcada.)

Amb ganduleria altisonant, miols.
Les nostres veus brillant tant com llums apagades,
emmudint tot mot en disfresses de purpurina.

Són crits de diumenge,
ben plens, ben assolellats, ben baladrers;
                                            ben silents.

I tot tan sols per les esquerdes
que ens erigeixen
i aquell parell de dibuixos blancs
que confiem tan propis i extraordinaris.

Però no som res
i la fressa muda
no ens darà
cap vespre de la mà
ni sang que el cor
faci bombejar,
sino que la farà brollar
sense fi
fins la mort,
la buidor
del que ja era
eixut desert.