La doble herència

Tinc totes les lluites
fent-me traca dins
tota, tota l’estona.
No descansen,
s’ennueguen
i es fan nusos
amb la meva gola
i el meu esternón.
Tota la ràbia que crema
s’impulsa volcànicament
cap a la boca,
els ulls i les orelles.

Potser és per això
que l’havia oblidada.
La lluita més gran,
el nus més fort;
aquell que, de tan tens,
s’ha fet diminut.
La lluita més gran
perquè és la nostra.
La lluita més gran
perquè és la de casa.
La teva lluita.

L’herència maleïda
que ens impregna a totes
les nascudes amb vagina
del nostre llinatge.
El monstre negre que s’amaga
on s’embrollen totes les lluites
i es fa invisible.
Pero no marxa.
No marxa i segueix amb força
corcant la teva carn.

O potser fou l’altra,
l’herència més pura
del nostre llinatge,
la causant d’amnèsia.
Millor dit ceguesa,
impossibilitat de veure’l
enlluernada per la claror
que totes soles emaneu.

Corren per la nostra sang
ambdues herències:
la certesa de la condemna
i la veritat de la nostra força.
La malaltia que a totes aborda,
però que ens fa cada cop menys mal;
el coratge que ens caracteritza,
cada cop més ample i lliure.

Ets tan forta i valenta, mama, que a vegades oblido que estàs malalta. Que jo també estaré malalta, que les demés també ho estaran. Que la meva cosina estarà malalta. Que la meva neboda estarà malalta. Que la meva filla estarà malalta.

Però ets tan forta i valenta
que m’omple d’orgull.
Saber-nos energia i potència,
saber-nos implacables i invencibles;
saber que les següents
intentarem que ens vegin
com us veiem nosaltres.


I que, sí, tindrem por,

però li plantarem cara.