de la lluna buida mirant-nos passar,
dels tremolors sota l'ardent carícia
d'una respiració fugissera?
Sabeu, vos, de perdre's en les constel·lacions
de les pells adormides,
de les mirades envellides
endinsades en màscares de cotó?
Sabeu, vos, del fum tímid que exhalen
els pits ferms d'ànimes mediocres,
dels passos durs i les esquenes nues
amagades en nous podrides?
Què podríeu saber, vos, de la vida!
Vos, que viviu en un estany,
enfonsada en l'estatisme del silenci,
envoltada de la vostra pròpia mediocritat.
Vos, que viviu en un engany,
que us envieu cartes en segona persona,
amagant la pròpia veu, incolora.
Vos, que viviu en un estrany
dolor constant que us recorda
que sou petita i distant.
Vos, que viviu en un parany
de set i de gana, pols i llana,
d'aïllament de llums i allaus.
Vos, què en podríeu saber,
vos, de la vida?!
Res.
Absolutament res.
No hay comentarios:
Publicar un comentario